El petit compte que trobaràs a continuació el vaig escriure per un concurs que no vaig guanyar, però @Normal-Horroscopes em va animar a publicar-lo igualment. Moltes gràcies, Caretaker, per les paraules boniques i els ánims!
Què és una relació? Es parla d’unions romàntiques, vincles sexoafectius, però què passa si no hi ha res de romàntic al tema? O si no n’hi ha més que afecte, sense la part sexual? Pense en la relació dels meus avis, això no tenia res de sexual, certament. I si només hi ha amor per part d’un, però hi ha sexe també? Això entra en el terme “sexoafectiu”?A mi sempre em va agradar allò d’estimar la persona amb la qual estàs i així sempre estaràs amb la teua estimada. O el teu estimat. O els dos gèneres, per què no? Però jo no puc estimar ningú, no d’aquella manera. Jo només puc estimar llums i paisatges i moments irrepetibles.
Un gemec especialment estrident em torna a la realitat, a la dona petita d’ulls gegants enroscada al voltant dels meus dits. Amb el dit gros de la mà, faig un cercle estret entorn del seu clítoris i observe amb el plaer de la voyeuse el seu crit, els ulls que es tanquen, els cabells tan rossos que quasi són blancs, tots despentinats. L’estime, l’adore, i ni recorde del seu nom.
—El meu nuvi… El meu nuvi està dalt!, balboteja amb dificultat.
Ah, que hi ha un nuvi! Aparte el dit gros de la petita perla del plaer i, amb suavitat i tendresa, trec els dits de dins el seu cony mullat. Els duc als seus llavis i els recórrec, primer el de dalt, després el de baix. Certament, ara tinc tota la seua atenció, aquells ulls negres tan grans i tan bonics fixats als meus.
—I què vols, que el cride?
El seu gemec de bèstia ferida m’ho diu tot. M’agradaria riure una mica, però hi ha coses més agradables que fer i tampoc vull ofendre-la pas. Podria, per exemple, besar-li els llavis i assaborir aquella barreja de sal, cervesa i tabac. O prémer-li els pits, els mugrons com pésols, petits i durs i quasi negres. O continuar baixant fins a la seua pelvis, el munt de Venus i el clítoris i els llavis mullats, tot el cony mullat i expectant.
—Ja veig que no, eh… Digues, el teu nuvi t’ha fet mullar tant alguna vegada? I t’ha fet anar-te’n més d’una vegada? Hmm?
La pobra no està en cap estat per contestar, però torne a parar fins que xiuxiueja un “no” molt plànyer. Banye el seu clítoris amb la llengua i no sé com encara no ens han fet fora dels banys, perquè els seus crits són com a mínim d’actriu de peli de terror. Entre la humitat del seu cony i la llum reflectida als seus cabells, jo tampoc puc més i, lliscant una mà entre les cames, faig servir el mateix ritme que amb la llengua. Esclatem les dues entre crits ofegats.
Però tornem a l’inici.
Les relacions, les meues, són més aviat inexistents des de fa uns mesos. A veure, inexistents com a tal… No, perquè sóc una dona atractiva i jove en una ciutat gran, on és molt fàcil entrar en un bar sola i sortir acompanyada. O no sortir, com és el cas del bany i l’Afrodita despentinada que tinc entre mans.
Però una relació amb qualsevol definició… Impossible.
***
La primera vegada que vaig prendre consciència d’aquesta mena d’obsessió fetitxista que patisc fou un matí qualsevol, camí al treball. Era febrer i feia un fred de gelar-se’t les pestanyes, que a València, amb la humitat del mar, no és gaire difícil. En aquell moment, anava en tramvia fins Pont de Fusta, d’on creuava a l’altra vora del riu i, dos carrers pel mig, arribava a l’oficina on era becària en pràctiques (és a dir, cobrava el sou d’una becària i feia el treball de dues persones). Era una caminada agradable quan tornava a casa, però insuportablement llarga de matí, i més encara amb aquell fred apegalós.
Aquell dia, en creuar, vaig tornar la mirada al riu i tota la vida se’m va capgirar. La llum de l’alba només trencant uns brins de núvol des de l’est es posava dolça sobre les branques nues dels arbres, encenent-les, gotejant com mel sobre la rosada. Vaig notar com un mareig, com si tingués una corda molt atapeïda al voltant del ventre que s’ha tallat de sobte. Em vaig recolzar contra el mur del pont, tota tremolosa i atabalada.
Què m’acabava de passar? Com podia ser? Un orgasme tan intens que quasi em tomba al mig del carrer només per observar la llum de l’alba?
No sé quant em vaig quedar contemplant aquella visió enlluernadora. No recorde res del dia, ni de la setmana, ni quasi del mes, a excepció del fi de les meues “pràctiques”, per no posar massa interés en la feina.
No em podia treure del cap aquell matí. Internet em va servir per a dues explicacions, cap d’ella satisfactòria. La primera, massa brutalment sexual, em deia que això és una parafília i es diu actirastia: excitació sexual per notar o veure els raigs del sol. La segona, massa romàntica per a ser creïble, em feia malalta de la síndrome de Stendhal. Els símptomes de mareig i confusió podrien ser, però l’orgasme i la sensació tan pura d’amor que vaig sentir? No tant.
Vaig començar a fer experiments. Anava al pont els matins, però també els vespres. Anava a la platja. Pujava a dalt del Micalet en dies més ennuvolats i en dies més assolellats. Vaig llegir El raig verd, d’en Jules Verne. I teoria, molta teoria del color i la llum i òptica.
Però tots els meus experiments no tenien gens d’èxit. Frustrada, vaig abandonar la recerca i em vaig dedicar al treball i a les trobades fàcils en el bar. Fins un dia qualsevol, octubre de nit, després de la pluja, els llums dels cotxes reflectint l’asfalt mullat. Estava amb la colla d’amics i quasi acaben cridant al 112, quina vergonya. Mateixa reacció ensordidora, un clímax com un llampec, mareig momentani i la sensació d’estar completament encisada.
Aleshores, vaig pensar: no és només la llum, és la qualitat de la llum. És com llepa tot allò que toca, esmunyint-se pels racons més insòlits. És, a la fi, un moment de glòria que mai podrà donar-me una persona de carn i ossos.
***
—Ai, però això no és pas dolent! Pensava que m’anaves posant les banyes o que volies deixar-ho, o bé, vols deixar-ho? M’estàs contant aquesta història per què em vols deixar?
—No, és veritat, t’ho jure, jo no et vull deixar, però comprenc si tu… Home, t’acabe de dir que mai podré estimar-te com estime un moment de llum sobre l’asfalt… No sé, jo… M’agrada estar amb tu i tu ho saps, però et mereixes que t’estimen bé, saps?
Les llàgrimes em rodolen per les galtes, no sé parlar de coses importants sense plorar com si fos una nena. L’Afrodita del bar és millor dit una Artemis: Diana, rossa i magnífica, va deixar el nuvi aquella mateixa nit. La nit se’ns va fer dia entre rialles, orgasmes i glops de l’única botella que tenia per casa, xampany d’una capsa nadalenca buidada fa setmanes. M’acabava de proposar viure juntes, després d’un any i mig amb ella, i encara que l’amor que tinc per ella és molt gran, el de la llum n’és encara més. No està bé, tindre una relació a tres sense consentir-ho. Diana no es mereix això.
—Escolta, truja, que ets més truja…, m’aparta suaument els cabells del front i m’eixuga les llàgrimes. Si això és la pitjor part de viure juntes, no només em casaria amb tu, és que signaria una hipoteca amb tu!
Esclatem les dues en riallades, no podem evitar-ho, l’alleujament de la situació ens torna una mica histèriques. Ara també a ella li lluen els ulls, els cabells rossos com l’aurèola dels angelets, la pell daurada davall el llum de la cuina. I just en aquell moment, torna a passar, i l’estime, l’estime amb tot el cor enlluernat.